Us posaré una petita història extreta d'un llibre. No dubto que tots els lectors són prou intel·ligents com per poder-me estalviar l'explicació.
“Tot seguit [l’oncle] (…) ens parlà d'un seu viatge a les Illes Bahames (…) – Hòmens i dones, tots eren ben trempats, amb uns ullots grans, que alguns els tenien verds i tot. I el cas és que tu anaves caminant, xino-xano, per la vorera, i encara no n'havies vist un davant teu, que ja se n'havia abaixat per cedir-te el pas. D'entrada, l'oncle s'ho havia pres com a senyal d’exquisida cortesia i bona educació, però -home observador com ell era- no tardà a adonar-se que el pas, només el cedien els negres, i que, a més a més, tan sols ho feien amb els blancs, i no entre ells, que quan es creuaven compartien la vorera sense grans dificultats. En acabar l'anècdota, tots els presents coincidirem a lamentar l'abús i l'evident discriminació que suposava per als ciutadans de les Bahames, haver de sotmetre's de manera tan servil i ignominiosa, i cedir sistemàticament la prioritat als forasters. Algú encara reblà: – Només faltaria… forasters vindran que de casa ens tiraran.
En això estàvem, compartint la indignació contra aquella submissió abjecta, quan arribà a la casa un dels néts del meu oncle, acompanyat de la seua nòvia que, en entrar, ens saludà cortesament: – Buenas noches. (…)
Fins a la seua arribada, a la sala hi havia hagut set persones catalanoparlants. A partir d'aleshores, qualsevol que hi haguera entrat s'hauria pogut pensar que estava davant de nou castellanoparlants, perquè quan la conversa es reprengué, tots els que parlaren ho feren en la llengua de la recent vinguda. Només dos paraules li havien bastat per a produir aquell miracle de conversió lingüística de la meua família. Mentre l'oncle Enric, perdut ja el ritme de la conversa, es mirava calladament els peus, vaig pensar, ves a saber per què, en aquells negres bellíssims de les Bahames.”
[@more@]
Carrasco i Formiguera, en el llibre titulat El pacte de San Sebastián (Edicions de l'Arc de Barà, Barcelona, 1931), explica que en les reunions d'aquell pacte, convingut el 17 d'agost de 1930, al qual assistia, va dir als reunits: «Si accepteu l'aplicació de les fórmules democràtiques en l'ordre individual, no podeu de cap manera refusar l'aplicació d'aquestes fórmules en l'ordre col·lectiu i en l'ordre polític, i si admeteu el dret innat a la llibertat individual, heu d'admetre forçosament, com a conseqüència lògica, el mateix dret a la suma de drets individuals mancomunats. Nosaltres plantegem el problema de Catalunya, certament, com un problema nacional, com un problema estatal, però sotmès al principi d'autodeterminació. No volem que Catalunya sigui més que allò que els catalans vulguin. Entenguem-nos: allò que els catalans vulguin conscientment.» Carrasco i Formiguera va ser afusellat a Burgos, vuit anys després, el 9 d'abril de 1938. Les seves darreres paraules davant els fusells de la cruzada del general Franco van ser: «El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: visca Catalunya lliure! Jesús, Jesús!»
Diguem-ho clar: qui té por de les paraules té por de la llibertat dels altres, i qui té por de la llibertat dels altres és un enemic de la democràcia. La democràcia, això no obstant, no és un fi en si mateix, és només un instrument per garantir el dret a ser i què es vol ser. Tot argument que, basant-se en suposats lligams afectius o polítics, pretengui negar aquest principi, no és res més que xantatge moral.
El conformisme lingüístic dels catalans davant la imposició de la llengua espanyola és inherent a la seva submissió nacional. El pas endavant cap al no-res de l'últim quart de segle, la incapacitat que hem demostrat per donar a la llengua pròpia dels Països Catalans el mateix rang de normalitat i respecte de què gaudeix el portuguès a Portugal o el danès a Dinamarca, suposa l'acceptació covarda i servil de la superioritat que Espanya s'atorga sobre nosaltres. No pot ser de cap altra manera quan ni tan sols som capaços de tirar endavant les nostres pròpies lleis i decrets.