Però obviament és aquesta peça de roba la que genera més discrepancies per les múltiples interpretacions que se li pot donar: fet cultural, fet religiós, fet masclista….

Dir que el vel és una cosa cultural, ho és tant com dir que el que les nenes no facin gimnasia també ho és, o que a determinats paisos maltractar-les també ho és.

Cap actuació s'ha de justificar en si es cultural, si no en si és acceptable dins el codi de valors democràtics del nostre país.

No hi ha, a més, des d'un punt de vista de respecte vers el professor o els companys, diferència entre el fet de portar vel o el fet de portar un mocador "pirata" o el fet de portar una gorra o una barretina.

Mentre que la majoria de nosaltres trobariem normal o no fariem escarafalls per que es prohibis portar una gorra a classe per una simple questió d'educació, ens escandalitzem amb la prohibició del vel, sovint perque deixats endur en una mania interna de por a ser titllats de racistes (o la nostra obessió en demostrar que no ho som) respectem o ataquem més allò que ens és propi que allò que ve de fora.

Un altre exemple seria que mentre som capaçaos de prohibir una tradició nostrada com la matança del porc si no es fa en determinades condicions higieniques, som molt més permissius en el mateix sentit amb la matança del xai.

Altres exemples: mentre trobem normal que certs professors o certes escoles marquin una normativa del vestir pel que fa als nois i noies que van ensenyant la roba interior, trobem escandalós el tema del mocador al cap.
I de fet, els nois i noies que ensenyen roba interior també podrien alegar que és un "fet cultural".

Pero no té cap sentit que la institució del col·legi i els professors no facin proselitisme religiós i en canvi els companys de classe dels nens si que en puguin fer ni que sigui de forma subliminal.

Dur un vel, un rosari, una creu o una estrella de David és fer proselitisme, perquè en aquests cassos, passa com amb les tribus urbanes i les modes. Són mimetitzades per la resta com una moda, o rebutjades de ple pel sol fet que aquell company/a et cau malament i l'assimiles a aquell simbol. Això als nens petits els passa molt.

Certament això ens portaria al tema de la roba amb missatges polítics, i bé, malgrat que a mi m'encanta i em convé que els nens portin roba indepe a classe, entenc que per coherencia és el mateix i tampoc l'haurien de dur (com tampoc de cap altra ideologia, és clar).

Estem parlant a més de nens i nenes petits, que per molt que alguns vulguin tractar com adults no ho són, i tu no pots preguntar a una nena de 8 anys si vol o no dur vel, si a casa l'estan pressionant tot el dia perquè el porti.

De fet, l'escola en el terme concret del vel i davant el dubte si es porta per voluntat propia o per imposició, hauria de ser un espai alliberador: tota noia que el porti perquè vol, no tindrà cap trauma per no dur-lo 8 hores al dia. I aquelles que el porten per obigació, tindran un motiu per treure-se'l.

Així, quan siguin adultes, i havent viscut totes dues situacions, podran realment escollir en llibertat i no pel condicionament dels pares i l'educació rebuda en tots aquests anys.

Pel que fa la diversitat i el respecte… Evidentment, l'escola a d'educar en respectar la diversitat, però això implica formar-los des de la igualtat per tal que quan surtin d'allà puguin respectar la diversitat.

Això a la fi em porta a pensar que el millor seria com ja he dit tornar a l'uniforme. Si es vol amb diverses modalitats d'uniforme segons gustos, però ho posaria tot més fàcil.

Ara més enllà del tema del vel, el que no admetre mai és que en nom d'un suposat respecte a la diversitat es discrimini nens i nenes i se'ls tanquin barreres a la societat, tals com aquells pares que volen imposar el creacionisme als seus fills i per tant que no facin certes temes de biologia o aquells que per coses "culturals" volen prohibir que les seves filles facin gimnasia o la facin amb vestit llarg tal com fan les futbolistes iranianes, cosa a més antihigiènica.

Però obviament és aquesta peça de roba la que genera més discrepancies per les múltiples interpretacions que se li pot donar: fet cultural, fet religiós, fet masclista….

Dir que el vel és una cosa cultural, ho és tant com dir que el que les nenes no facin gimnasia també ho és, o que a determinats paisos maltractar-les també ho és.

Cap actuació s'ha de justificar en si es cultural, si no en si és acceptable dins el codi de valors democràtics del nostre país.

No hi ha, a més, des d'un punt de vista de respecte vers el professor o els companys, diferència entre el fet de portar vel o el fet de portar un mocador "pirata" o el fet de portar una gorra o una barretina.

Mentre que la majoria de nosaltres trobariem normal o no fariem escarafalls per que es prohibis portar una gorra a classe per una simple questió d'educació, ens escandalitzem amb la prohibició del vel, sovint perque deixats endur en una mania interna de por a ser titllats de racistes (o la nostra obessió en demostrar que no ho som) respectem o ataquem més allò que ens és propi que allò que ve de fora.

Un altre exemple seria que mentre som capaçaos de prohibir una tradició nostrada com la matança del porc si no es fa en determinades condicions higieniques, som molt més permissius en el mateix sentit amb la matança del xai.

Altres exemples: mentre trobem normal que certs professors o certes escoles marquin una normativa del vestir pel que fa als nois i noies que van ensenyant la roba interior, trobem escandalós el tema del mocador al cap.
I de fet, els nois i noies que ensenyen roba interior també podrien alegar que és un "fet cultural".

Pero no té cap sentit que la institució del col·legi i els professors no facin proselitisme religiós i en canvi els companys de classe dels nens si que en puguin fer ni que sigui de forma subliminal.

Dur un vel, un rosari, una creu o una estrella de David és fer proselitisme, perquè en aquests cassos, passa com amb les tribus urbanes i les modes. Són mimetitzades per la resta com una moda, o rebutjades de ple pel sol fet que aquell company/a et cau malament i l'assimiles a aquell simbol. Això als nens petits els passa molt.

Certament això ens portaria al tema de la roba amb missatges polítics, i bé, malgrat que a mi m'encanta i em convé que els nens portin roba indepe a classe, entenc que per coherencia és el mateix i tampoc l'haurien de dur (com tampoc de cap altra ideologia, és clar).

Estem parlant a més de nens i nenes petits, que per molt que alguns vulguin tractar com adults no ho són, i tu no pots preguntar a una nena de 8 anys si vol o no dur vel, si a casa l'estan pressionant tot el dia perquè el porti.

De fet, l'escola en el terme concret del vel i davant el dubte si es porta per voluntat propia o per imposició, hauria de ser un espai alliberador: tota noia que el porti perquè vol, no tindrà cap trauma per no dur-lo 8 hores al dia. I aquelles que el porten per obigació, tindran un motiu per treure-se'l.

Així, quan siguin adultes, i havent viscut totes dues situacions, podran realment escollir en llibertat i no pel condicionament dels pares i l'educació rebuda en tots aquests anys.

Pel que fa la diversitat i el respecte… Evidentment, l'escola a d'educar en respectar la diversitat, però això implica formar-los des de la igualtat per tal que quan surtin d'allà puguin respectar la diversitat.

Això a la fi em porta a pensar que el millor seria com ja he dit tornar a l'uniforme. Si es vol amb diverses modalitats d'uniforme segons gustos, però ho posaria tot més fàcil.

Ara més enllà del tema del vel, el que no admetre mai és que en nom d'un suposat respecte a la diversitat es discrimini nens i nenes i se'ls tanquin barreres a la societat, tals com aquells pares que volen imposar el creacionisme als seus fills i per tant que no facin certes temes de biologia o aquells que per coses "culturals" volen prohibir que les seves filles facin gimnasia o la facin amb vestit llarg tal com fan les futbolistes iranianes, cosa a més antihigiènica.

• Molts "multicultis" porten rastes.

• Tenen pasta però van d'alternatius i anti-capitalistes.
• Troben que la música en català és poc "guai" ; prefereixen grups que mesclen castellà i àrab i similars.
• Voten ICV o bé no voten.
• Apadrinen nens del tercer món i /o formen part d'una ONG (més per sentir-se bé ells mateixos que no pas per ajudar).
• Viatgen a l'Índia, a l'Àfrica o al Brasil, i on tothom hi troba merda i pobresa i misèria ells hi troben misticisme.
• Vesteixen com a hippies però hippies de roba cara i sempre conjuntats.
• Tenen la casa plena d'espelmes i d'encens.
• Prenen te enlloc de cafè.
• Llegeixen a Jorge Bucay.
• Creuen en la "medicina oriental" enfront de la "occidental", i es foten homeopatia, flors de bach, acupuntura i mil històries d'aquestes.
• Les dones volen parir a l'aigua, a casa, al camp, a la lluna,…On sigui menys al llit d'un hospital amb la deguda atenció sanitària.
• Llegeixen llibres de "creixement personal".
• Reneguen del cristianisme però els fascina el budisme i en gerenal tots els ismes com més lluny millor.
• Quan viatgen (a països pobres, és clar) es dediquen obssessivament a fer fotos de nens.
• Compren cafè i xocolata de comerç just.
• Fan carreres rotllo belles arts, filosofia o audiovisuals.
• Compren la roba hippie a Mango, Zara…
• Van de vacances a Eivissa si els fallen els destins exòtics.
• Et diuen que el seu gran somni és viure al camp cuidant vaques i cultivant menjar ecològic, i que la societat urbana on vius és una merda, però ves per on malauradament mai no marxen.
• No els veuràs mai a les manis.
• Aquesta gent és perillosa i demagoga, són capaços de convertir una obvietat com que "les llengües són per a entendre's" en una sentència de mort pel català.
• Un "multiculti" és aquell que es fon de gust sopant en un restaurant nepalès… però s'adreça al cambrer en espanyol.
  Perquè cal promoure totes les cultures del món… llevat de la catalana.
• Els que jo conec parlen català, però  carregat de barbarismes (parlar-lo bé és massa provincià) ; diuen "berberetxo", "bandeja" i "palillu", no per desconeixement sinó perquè els agrada més.
  I si els corregeixes s'ofenen.
• Tot i ser catalans prefereixen llegir els llibres en castellà (diuen que la traducció està més ben feta).
• Poden admirar el Dalai Lama i tenir un adhesiu de "Free Tibet", o vibrar amb la pel·li Braveheart…
  …però són manifestament contraris a la independència de Catalunya.
• Els multicultis són els tipics que et diuen que la independencia no es important i que aixo dels països és una merda, però despres ell estan a Espanya…
• Són persones que són absolutament demagògiques, en el sentit de que emparades en un suposat esquerranisme i progressisme, pretenen afirmar que els nacionalistes som gent de l'antic règim i tancats, mentre que ells són ciutadans del món.
  Això sí, mai se n'obliden de dir "aquí a Espanya", de considerar la seva capital Madrid, etc.
• Un multiculti és algú que té una gran por de ser titllat de localista. En definitiva algú que amaga el seu complex d' inferioritat amb un suposat respecte cap a les cultures més exòtiques.

Sí, i més. Les cultures se sumen. Tots tenim una cultura universal i una de pròpia, però si canvies de terra o si estàs en una terra bicultural, pots tenir-ne més d’una.

I les seves quines són?

L’argentina, la catalana i la universal. Però em sento molt aliena a la cultura espanyola.

La convivència entre dues cultures porta a l’eliminació d’una d’elles?

Si aquesta convivència no està ben regulada pel que fa a l’ensenyament, la difusió i el mercat, la cultura més feble córrer perill, com ens passa a nosaltres. Sobretot perquè tenim el mercat molt en contra, la cultura catalana només n’ocupa un sector molt petit, el de la cultura culta. Tot el mercat de consum, el de les indústries del lleure, o són en castellà o directament provenen d’Espanya.

I de qui és culpa?

De la política. Mai s’ha fet una política seriosa de difusió de la cultura catalana.

Què en pensa del paper de TV3?

Crec que li hem de posar espelmetes perquè no se’ns castellanitzi. L’altre dia, un polític actiu de la Generalitat, i em reservo el nom, em va dir que estaven molt preocupats perquè veien que els joves castellanoparlants metropolitans no se sentien identificats amb TV3, i que per tant s’havia d’adaptar la realitat de la cadena a aquest tipus d’espectadors.

Ai ai ai…

És demencial. Resulta que la manera que té Catalunya d’integrar la gent és adaptant el país al nouvingut, i no al revés.

És atípic, perquè habitualment l’adaptació es dóna a la segona generació, no a la primera. El problema ve quan els fills o els néts dels immigrants encara no s’han integrat.

Però aquesta gent ha estudiat en català…

Però ho han fet fatal, surten amb molt poca cultura, ineptes i apàtrides. A l’entorn on hi ha poca cultura, el català no hi té cap presència. Els qui s’han catalanitzat ho han fet per voluntat pròpia.

Perquè tants catalans entren a un bar i parlen castellà al cambrer si és un immigrant?

Perquè som un poble acomplexat i vençut. Des de sempre ens han dit que és de bona educació parlar castellà amb els castellanoparlants perquè afavoreix la convivència. No pot ser que a casa teva parlis la teva llengua i un cambrer no t’entengui. On s’és vist això? Jo em quedo al•lucinada. Si els catalans exigissin el llibre de reclamacions, s’acabaria el problema.

Ells no acostumen a canviar la seva llengua. Són més forts?

El problema de Catalunya és que l’únic monolingüista és el castellanoparlant, però això passa perquè els catalans ho permeten.

Un és el que es deixa fer…

Clar. Molts catalans ho fan perquè diuen que "a mi no m’importa", i els monolingües castellans estan encantats de la vida. Eh que portem 50 anys esforçant-nos? Doncs ara els toca a ells durant els propers 50.

I després ja en parlarem, oi?

Exacte, després si volen ja tornarem a començar nosaltres.

Què s’ha de fer per canviar aquest xip?

Política lingüística. Un altre polític, em deia que s’hauria de fer una campanya dient "parla català perquè així integraràs els immigrants". I no, s’equivoca, el que s’ha de dir és "parla català perquè és la teva llengua i la del teu país", coi, deixem de fer de Maria Teresa de Calcuta. Són els altres els que s’han d’adaptar.

O sigui, que per la via política ho veu difícil?

Sí, perquè a Catalunya no hi ha un projecte de país. La política catalana és molt mediocre, el nacionalisme català no té representants.

I la fita del referèndum pel 2014, o la proposta de fer la casa gran del catalanisme, què li semblen?

Les trobo positives perquè trenquen el tabú de la sobirania, però penso que són sortides per la tangent. Els que fan aquestes propostes no estan defensant els interessos del país amb contundència. La compareixença de Pizarro al Parlament va ser un passeig, ningú no li va plantar cara, va enredar a tothom.

I el PSC és catalanista?

El PSC no ha mogut mai un dit per catalanitzar els immigrants espanyols, li va interessar molt més treballar per conservar-los per espanyols. Ara, hi ha una part catalanista, però és quasi residual, perquè en aquest moment, a Catalunya, mana el PSOE, i el projecte és el de Zapatero, que no és plurinacional sinó el de l’Espanya de sempre.

Sí, i més. Les cultures se sumen. Tots tenim una cultura universal i una de pròpia, però si canvies de terra o si estàs en una terra bicultural, pots tenir-ne més d’una.

I les seves quines són?

L’argentina, la catalana i la universal. Però em sento molt aliena a la cultura espanyola.

La convivència entre dues cultures porta a l’eliminació d’una d’elles?

Si aquesta convivència no està ben regulada pel que fa a l’ensenyament, la difusió i el mercat, la cultura més feble córrer perill, com ens passa a nosaltres. Sobretot perquè tenim el mercat molt en contra, la cultura catalana només n’ocupa un sector molt petit, el de la cultura culta. Tot el mercat de consum, el de les indústries del lleure, o són en castellà o directament provenen d’Espanya.

I de qui és culpa?

De la política. Mai s’ha fet una política seriosa de difusió de la cultura catalana.

Què en pensa del paper de TV3?

Crec que li hem de posar espelmetes perquè no se’ns castellanitzi. L’altre dia, un polític actiu de la Generalitat, i em reservo el nom, em va dir que estaven molt preocupats perquè veien que els joves castellanoparlants metropolitans no se sentien identificats amb TV3, i que per tant s’havia d’adaptar la realitat de la cadena a aquest tipus d’espectadors.

Ai ai ai…

És demencial. Resulta que la manera que té Catalunya d’integrar la gent és adaptant el país al nouvingut, i no al revés.

És atípic, perquè habitualment l’adaptació es dóna a la segona generació, no a la primera. El problema ve quan els fills o els néts dels immigrants encara no s’han integrat.

Però aquesta gent ha estudiat en català…

Però ho han fet fatal, surten amb molt poca cultura, ineptes i apàtrides. A l’entorn on hi ha poca cultura, el català no hi té cap presència. Els qui s’han catalanitzat ho han fet per voluntat pròpia.

Perquè tants catalans entren a un bar i parlen castellà al cambrer si és un immigrant?

Perquè som un poble acomplexat i vençut. Des de sempre ens han dit que és de bona educació parlar castellà amb els castellanoparlants perquè afavoreix la convivència. No pot ser que a casa teva parlis la teva llengua i un cambrer no t’entengui. On s’és vist això? Jo em quedo al•lucinada. Si els catalans exigissin el llibre de reclamacions, s’acabaria el problema.

Ells no acostumen a canviar la seva llengua. Són més forts?

El problema de Catalunya és que l’únic monolingüista és el castellanoparlant, però això passa perquè els catalans ho permeten.

Un és el que es deixa fer…

Clar. Molts catalans ho fan perquè diuen que "a mi no m’importa", i els monolingües castellans estan encantats de la vida. Eh que portem 50 anys esforçant-nos? Doncs ara els toca a ells durant els propers 50.

I després ja en parlarem, oi?

Exacte, després si volen ja tornarem a començar nosaltres.

Què s’ha de fer per canviar aquest xip?

Política lingüística. Un altre polític, em deia que s’hauria de fer una campanya dient "parla català perquè així integraràs els immigrants". I no, s’equivoca, el que s’ha de dir és "parla català perquè és la teva llengua i la del teu país", coi, deixem de fer de Maria Teresa de Calcuta. Són els altres els que s’han d’adaptar.

O sigui, que per la via política ho veu difícil?

Sí, perquè a Catalunya no hi ha un projecte de país. La política catalana és molt mediocre, el nacionalisme català no té representants.

I la fita del referèndum pel 2014, o la proposta de fer la casa gran del catalanisme, què li semblen?

Les trobo positives perquè trenquen el tabú de la sobirania, però penso que són sortides per la tangent. Els que fan aquestes propostes no estan defensant els interessos del país amb contundència. La compareixença de Pizarro al Parlament va ser un passeig, ningú no li va plantar cara, va enredar a tothom.

I el PSC és catalanista?

El PSC no ha mogut mai un dit per catalanitzar els immigrants espanyols, li va interessar molt més treballar per conservar-los per espanyols. Ara, hi ha una part catalanista, però és quasi residual, perquè en aquest moment, a Catalunya, mana el PSOE, i el projecte és el de Zapatero, que no és plurinacional sinó el de l’Espanya de sempre.