La laïcitat a l’escola

Voldria ampliar més el tema de la laïcitat en l'àmbit educatiu que ja he tractat en aquest altre article, però sense centrar-me tant en el tema del vel.

Si de cas faré una enumeració dels meus principis en aquest sentit i els explicaré si cal:

La religió ha d'abandonar l'escola.

Tanmateix sóc favorable a l’ensenyament de la història i fonaments dels principals fets religiosos, filosòfics i de creences des d’un punt de vista cultural i no d’adoctrinament.

        La supressió de qualsevol element de culte o ideològic de         les aules

[@more@]

Cap creença política ni religiosa dels pares o del alumne ha de valdre per impedir que els nens i nenes accedeixen en condicions d'igualtat, a tota la formació i informació

Això ara passa de vegades amb les classes de gimnàstica, música o biologia, que certs pares veten als seus fills per raons religioses.

Aquest dret dels nens a rebre totes les classes ha de situar-se per damunt del dret de cada grup comunitari a mantenir els seus respectius codis de creences.

Cap creença política o religiosa pot imposar visions confessionals de les assignatures amb continguts científicament demostrats.

 
Aquest debat s'està generant per exemple en casos com la contraposició entre la teoria de l’evolució i el creacionisme a l’assignatura de biologia.

De la mateixa manera que els docents no han de fer proselitisme sobre les creences, tampoc els propis alumnes haurien de poder fer difusió de les creences religioses personals.

En aquest aspecte, donao suport a mesures ja preses en altres països com França, de prohibir no sols els símbols religiosos a nivell intern de les institucions, en aquest cas l’escola, si no de prohibir la presència de qualsevol símbol religiós portat pels propis alumnes dins l’espai escolar, com a mínim fins als 16 anys i mai si  a aquesta edat comparteixen centre amb alumnes més petits.

En molts centres educatius es fan públicament manifestes les desigualtats que algunes i alguns alumnes poden trobar-se, siguin prohibicions i/o obligacions, que impliquen regressions respecte a l'horitzó de drets inherents a la societat democràtica.

Cal que els centres siguin font de control davant possibles discriminacions.

Un d’aquests casos podrien ser les submissions inacceptables de les dones (les nenes) respecte als homes, com ara:

-L’inducció a l'absentisme escolar o

-Obligar-les a portar una indumentària determinada com si amb la seva sola presència natural poguessin estar cometent alguna falta, limiten el seu dret a l'espai públic i les intenten sotmetre a una concepció de les relacions humanes absolutament arcaica i autoritària.

Aquestes, junt a altres possibilitats que podrien ser detectades a l’escola com ara l’ablació de clítoris o els casaments a la força cal que siguin vigilades de prop pel personal docent.

És per això que en aquest sentit, una ètica civil democràtica garanteix, per damunt de tot, aquest dret de les nenes a no ser discriminades.

El fet de distingir quines actituds de vestimenta tenen un origen imposat i quins una lliure acceptació per part de la dona és complicat, però cal tenir sempre clar que la legislació i l’escola han de vetllar perquè mai cap imposició religiosa o cultural prevalgui sobre el dret dels infants ha estar en igualtat d’oportunitats amb els seus companys, o a la seva dignitat i llibertats personals, des del punt de vista dels valors cívics propis, republicans i democràtics.

Voldria remarcar tal com diu la Lliga per la Laïcitat que la necessitat que els infants, adolescents i joves tinguin el dret -i la capacitat real d’exercir-lo- de formar-se en els centres educatius sense que cap codi de valors de caire dogmàtic i autoritari interfereixi en el lliure desenvolupament de la seva consciència ni, com a conseqüència, siguin separats per raó de creences doncs la consciència dels ciutadans s’ha de formar en la vivència del respecte, la pluralitat, la tolerància activa i la capacitat de compartir els trets bàsics d’una ètica cívica que estableixi ponts de diàleg i no certifiqui exclusions sota el pretext de la diversitat cultural o religiosa, que sovint amaguen la submissió d’uns individus a uns altres en funció de relacions de poder de caràcter autoritari.

Tweet